Art modernista i un reflex de l’estil de vida de la burgesia barcelonina. Visita teatralitzada a la Casa Lléo Morera

En un ambient ja nadalenc, els socis del Centre Europeu ens hem reunit, aquest cop, al número 35 del Passeig de Gràcia, a la modernista Illa de la Discòrdia, disposats a redescobrir tots els detalls artístics de la Casa Lleó i Morera, ancorada a la cantonada que creua amb el carrer Consell de Cent, i com hi vivia una família burgesa fa cent anys. L’encarregat de la remodelació va ser el reconegut arquitecte Lluís Domènech i Montaner, que va finalitzar l’obra el 1905 i va mantenir tan sols l’esquelet de l’edifici anterior, de 1864.

Animats, hem començat a gaudir ja des del seu exterior, amb la seva façana de pedra. L’Oleguer ha estat el professor que ens ha acompanyat, explicant-nos, entre altres curiositats, que l’art modernista, és un art que neix per diferenciar-se de l’època anterior, interessa l’asimetria. La Casa Morera ho fa amb subtilesa, amb el portal al lateral esquerre, però ho equilibra amb la balconada circular que fa que tot plegat sembli simètric.

Destaquen també els mil i un motius escultòrics vegetals, la morera especialment, i els lleons alats, al·lusions als cognoms de la família. També hi trobem escultures de retrats familiars i els invents del segle XX – el gramòfon, la bombeta, el telèfon i la càmera fotogràfica.

Això no obstant, la gran sorpresa ha estat creuar el vestíbul, ple de mosaics de ceràmica i marbre. De cop i volta, com si d’una màquina del temps és tractés, la minyona Micaela ens ha rebut a les escales, davant un ben conservat ascensor de fusta. Ens ha conduït al primer pis, el principal, on el senyor Albert Lleó i Morera, director del laboratori d’anàlisis de l’Hospital de Sant Pau, ens havia citat, només així podíem ser-hi arreplegats en un dels immensos salons. Ens ha cridat l’atenció el seu posat burgès i tibat, mentre acompanyat d’una pipa, ens explicava la història de la seva família, com la seva mare Francesca Morera va encarregar la remodelació a en Lluís l’any 1902 i que, en morí, ell en va agafar el timó.

Tot ens ha meravellat: sostre, portes, finestrals, parets i terra, despullats dels mobles – exposats al MNAC. Un conjunt d’arts aplicades on van participar els artesans i artistes més reconeguts de l’època: els escultors Eusebi Arnau i Antoni Juyol, els mosaïcistes Mario Maragliano i Lluís Brú, el decorador i ebenista Gaspar Homar, l’escultor i tallador Joan Carreras, el vitraller Antoni Rigalt, el pintor i ceramista Antoni Serra i el dibuixant i decorador Josep Pey. En senyor Lleó i Morera ens diu que tot, gairebé tot, és original.

Els grans finestrals ens mostren el Passeig de Gràcia, un luxe del qual feia gala la burgesia. Així com en fa del més car marbre rosat de la galeria circular, des d’on el senyor pressumeix de la placa al millor edifici artístic que l’Ajuntament els hi va otorgar el 1906. Domènech i Montaner va rebre aquest mateix premi pel Palau de la Música Catalana (1909) i per l’Hospital de Sant Pau (1913).

Tots de detalls de l’art modernista ens envolten, mosaics romans i vitralls de fulles i flors, una xemeneia de fusta plena de moreres, els esgrafiats de les parets, els sostres amb lleons i una escultura d’en Sant Jordi.

I una història molt emotiva. A Albert Lleó i Morera i Olinta Puiguriguer se’ls hi va morir el segon fill quan encara era un nadó. És així que el rebedor i el corredor li reten homenatge amb uns fantàstics relleus escultòrics en sis pòrtics que representen el relat d’un cançoner català, titulat La dida de l’infant rei. Ens atrapa. El rei i la regina surten de cacera i la dida queda cuidant el nadó, però ella s’adorm. L’infant no vol dormir, es crema amb la llar de foc i mor. La dida prega a la Verge que li retorni el fill del rei, prometent que li farà una corona d’or per ella i una de plata pel nen Jesús. Es produeix el miracle i l’infant és retornat viu al bressol.

Després que el senyor ens ensenyi els banys, amb la seva ceràmica i tina originals, ens deixa amb la minyona que ens porta a la cuina. Apareix, però, la senyora de la casa, l’Olinta que molt elegant i distant, despatxa a la minyona i ens condueix als dormitoris i racons més íntims del pis. La senyora té el seu propi dormitori, amb mosaics de libèl·lules, papallones i nimfes, encàrrec personalitzat a en Lluís Brú. A l’habitació del senyor, hi predominen els lleons alats.

La joia de la casa, però, es fa pregar, rere el menjador i sala d’estar, on destaquen els mosaics colorits amb motius de berenars familiars al camp, d’Antoni Serra. La joia s’observa des del pati interior, el més espectacular i millor guardat secret dels Lleó i Morera: la façana posterior de l’edifici, la primera de tota Europa que és privada, construïda amb vitralls de diferents patrons.

Tots hem oblidat ser-hi el 2015 i quedem hipnotitzats amb l’arbre de la vida que s’hi representa, un ascens al cel, obra d’Antoni Rigalt i Blanch. Al pis principal s’hi troben els animals, galls, gallines i orenetes, el més terrenal. Al segon, l’arbre de la morera i al tercer pis, el pi. A l’últim, toquen el cel, llimoners i tarongers. Al pati també hi romanen els safareigs, la zona del servei.

Hem rigut molt discutint amb el senyor Albert, creant complicitat amb la Micaela i estirant de la llengua a l’Olinta sobre els secrets familiars. Alcem el cap i els sostres de guix ens envaeixen, caminem sobre terres de fusta i ceràmics, contemplem les parets plenes de moreres i lleons i els vitralls fets amb cura i detall. Tot és art, tot és modernisme.

Reportatge i vídeo de Luciana Capano Feinberg per al Centre Europeu de Barcelona.

 

 



Sobre l'autor

Centre Europeu de Barcelona

Viu la Cultura. Activitats i Viatges Culturals per Catalunya, Espanya i Europa.

Fer un comentari

La seva adreça de correu electrònic no serà publicada.