image
Beguinatges de Flandes

Passes pel llindar d’un portal barroc -en alguns casos amb una efigie d’una santa fins aleshores desconeguda- i et trobes en un món apart; un pati o jardí interior d’estructura rectangular amb arbres i plantes o simplement empedrat, però cuidat, net, i potser que al mig hi hagi un pou (si és petit) o tota una esglèsia barroca (si és dels grans). Les casetes totes iguals de maó vist o emblanquinades, planta baixa i primer pis i sents que t’envolta un silenci màgic, un silenci de vida, de vida en comú i alhora de privacitat.

Tot d’una apareix una dona pel portal i entra a una caseta per una porta pintada de vermell, no sense abans dedicar-te un somriure… La caseta té cortines fetes de puntes de coixí, unes flors prop de la finestra alegren la vista. On sóm?

Els beguinatges (de “béginage” en francès o bé “begijnhof” en flamenc) són els recintes closos prop o dins del nucli urbà on vivien les beguines. De la gairebé trentena de beguinatges que encara queden actualment a Bèlgica, l’any 1998 la UNESCO en va inscriure 13 com a Patrimoni de la Humanitat. Sembla ser que el primer recinte del que es té constància és el de Lieja a finals del segle XII, però el moviment de les beguines es va estendre per gairebé tot Europa: França, Itália, Holanda, Alemanya.. Tot just l’any 2013 va morir la darrera beguina. Es deia Marcella Patyn, tenia 92 anys. Als 21 va entrar al beguinatge de Gant, desprès al de Courtrai.

I qui eren? Les beguines eren dones que decidien viure en comunitat fóra de les seves famílies però sense pertanyer tampoc a cap orde religiòs. Per aquesta raó molts cops van ser acusades i perseguides per heretges.

Els beguinatges flamencs es construiren normalment fóra muralla però prop del nucli urbà, tenien esglèsia, cementiri i infermeria pròpia. Comptaven també amb una certa organització, cada grup elegia una responsable i les seves regles havien de ser aprovades pel bisbe corresponent. Segurament aquesta vist-i-plau les va protegir de la persecució i les va permetre portar una vida autònoma, on podien viure de les seves rendes (les més riques), de donacions o també de la pròpia feina. Hi havia beguines dedicades al teixit, a l’ensenyament o la cura dels malalts. També d’escriptores i artistes.

En el viatge a Flandes que el Centre Europeu de Barcelona ha organitzat aquest estiu hem tingut l’ocasió de visitar-ne uns quants. Recordo el d’Oudengaarden, el primer al que vam entrar, petit i molt cuidat. També el de Bruges, molt més gran, on les beguines tenien com a principal ocupació treballar la llana per als paraires i ara hi viu una comunitat de benedictines. En aquest però destacaven unes cabanes penjades dels arbres. L’explicació: una instal·lació de l’artista japones Tadashi Kawamata en el marc de la Trienal d’Art contemporani de Bruges 2015, un artista que treballa amb fustes, buscant sempre marcs insòlits per les seves instal·lacions. Volia fer un crit d’atenció sobre la necessitat de trobar espais d’aïllament i de contemplació fóra del brogit del món actual.

Bé, ja no sóm a Flandes però el record d’aquests espais de calma encara ens acompanya aquests primers dies de setembre immersos ja en el brogit de la ciutat. Què bo que és viatjar!

Sobre l'autor

Elena
Professora i Guia

Fer un comentari

La seva adreça de correu electrònic no serà publicada.