A Ravenna, quin miracle!, hi ha tot d’esglésies del final de l’antigor. I el miracle és encara més gros quan sabem, quan veiem, que s’hi han conservat els mosaics de les parets: preciosos, espectaculars, tècnicament prodigiosos. N’hi ha de tardoantics, amb una estètica més naturalista (més volum, més profunditat, fins i tot ombres), i n’hi ha de bizantins (més hieràtics, més simbòlics, més vagament –diguem-ne– romànics). En alguna església –San Apollinare Nuovo– fins conviuen tots dos estils, els mosaics d’època del rei ostrogot Teodoric, i els d’època de Justinià, que va tornar Ravenna al si de l’Imperi.

Durant el domini ostrogot, Teodoric, que era arrià, permeté, si més no al principi, el culte ortodox, de manera que a Ravenna les esglésies i les catedrals i els baptisteris estaven multiplicats per dos: un per a cada comunitat.

Ho veiem a San Apollinare, en un mosaic que representa la ciutat i que, a més, té dos detalls fascinants: a través de la porta de la muralla, s’hi veu el mar a dins de la ciutat. Llavors que es van fer els mosaics, Ravenna estava construïda en una illa sobre l’aigua. Les cases estaven fetes, com a Venècia, amb troncs clavats al llim.

L’altre detall, misteriós, són tot de mans arrapades a les columnes de la ciutat representada. Les mans es veuen clarament, però on hi hauria d’haver els cossos, els mosaics reprodueixen uns cortinatges luxosos. És, en fi, un exemple rotund de damnatio memoriae: els bizantins, un cop es van emparar de la ciutat i en van fer fora els ostrogots, van amagar tot rastre d’arrianisme o dels antics senyors de la ciutat. Ara bé, encara en conservem els edificis, com ara el baptisteri arrià, convenientment expurgats els símbols de l’heretgia.

Això de tenir el baptisteri separat de l’església és força habitual a Itàlia –o més aviat hauria de dir era habitual arreu en època paleocristiana i preromànica, però és només a Itàlia on s’ha mantingut la tradició o bé on se n’han conservat més exemples. Les esglésies de Sant Pere de Terrassa, per exemple, també tenien el baptisteri separat de l’església, sinó que, en aquest cas, es va perdre.

L’explicació de l’existència d’aquestes edificis és que, als primers temps de la cristiandat, els no batejats no podien entrar a les esglésies. Per tant, calia un edifici on poder celebrar els batejos.

Aquest edifici –el baptisteri– duia sempre (o gairebé sempre) el nom de Sant Joan Baptista. Penseu en el baptisteri famosíssim de Florència, per exemple. A més, eren de forma octogonal, per tal com el vuit era el número de la resurrecció i el batejat, que era ja adult, naixia de nou, començava una vida nova com a cristià. A l’interior, sempre una gran piscina baptismal, perquè el ritual es feia per immersió i no només abocant aigua sobre el cap del catecumen.

A Ravenna, n’hem vist dos: l’ortodox i el dels arrians. El primer conserva tots els mosaics a la volta i a les parets. És particularment impressionant la transparència de l’aigua que cobreix Crist fins a la cintura: sembla impossible que es pugui aconseguir aquest efecte amb tessel·les de vidre. En aquest baptisteri, Jesús és a la dreta del Precursor i duu barba.

Al seu torn, el baptisteri arrià ha perdut els mosaics parietals. A la cúpula, un Crist sense barba, d’estil grec, és a l’esquerra de Joan. Això té una explicació: en el cas ortodox, Crist és fill de Déu i ve de l’est –de Déu– cap a l’home. En el cas arrià, en canvi, Crist és fill adoptiu de Déu, no en comparteix la divinitat i, doncs, va de l’home, oest, cap a Déu.

Summary
Article Name
El miracle dels mosaics
Author

Sobre l'autor

Hèctor
Professor i Guia

Fer un comentari

La seva adreça de correu electrònic no serà publicada.