El Gran Teatre del Liceu de Barcelona, conegut com El Liceu, és un dels teatres més actius, antics i prestigiosos de Barcelona, especialment com a teatre d’òpera. Situat en La Rambla ha sigut escenari de les obres més importants i visita cultural obligada tant per barcelonins com per turistes, però també ha sigut símbol i punt de trobada de l’aristocràcia i burgesia catalana.

L’origen del Liceu es remunta a l’any 1837 quan un Batalló de la Milícia Nacional amb Manuel Gibert i Sans, van crear el Liceo Filodramático de Montesión en el Covent Monstsió. Més tard la falta d’espai i les pressions de les monges van fer que abandonessin l’espai inicial i amb l’ajuda de l’ajuntament el Liceu va comprar el Convent dels Trinitaris Descalços, a La Rambla. El projecte de gestió va recaure sobre Joaquim Gispert d’Anglí, qui va crear dues societats per aconseguir els recursos per adequar el teatre. Així a diferència d’altres ciutats europees, on la monarquia es feia càrrec de la construcció i manteniment dels teatres d’òpera, a Barcelona la construcció del Gran Teatre del Liceu es va fer amb aportacions d’accionistes particular que a canvi rebien llotges, butaques o la propietat d’espais de l’edifici i el Cercle del Liceu, un club privat. Miquel Garriga i Roca va ser l’arquitecte encarregat de la construcció del Liceu, les obres es va començar al 1845 i el Teatre es va inaugurar el 1847.

La història del Liceu està composada per infinitat esdeveniments i alguns d’ells pertanyen a la història negra de la ciutat. El primer esdeveniment ve marcat per la rivalitat durant 30 anys amb el Teatre Principal. En el moment en el que el Liceu s’inaugurà en La Rambla va gaudir d’un esplendor que contrastava amb l’antic Teatre de la Sta Creu, situat també a la Rambla i que aleshores s’anomenava Teatre Principal. Des del 1750, el Teatre Principal monopolitzava l’òpera a Barcelona per privilegis reials que no es van perdre fins el 1833 amb la revolució liberal. Molt aviat van arribar les rivalitats i les picabaralles entre els seguidors de cada centre, els liceistes i els cruzados. La raó de l’enfrontament era que a l’antic Teatre de la Sta. Creu també es representaven òperes italianes, així quan un dels dos teatres presentava una bona obra els  del bàndol contrari anaven a rebentar-la, va haver-hi baralles entre aficionats, contra programació d’òperes, carreres per estrenar abans, etc. De fet l’obra de teatre de Frederic Soler Liceistas y cruzados explica aquests fets.

Incendi del Liceu, 1861

Incendi del Liceu, 1861

Un altre fet de la història negre del Liceu va ser l’incendi de l’any 1861, que va començà al quart pis on hi havia el taller de sastreria, segurament degut a un llum d’oli mal apagat. El foc es va propagar molt ràpid i al ser tot de fusta només va quedar la carcassa de pedra del teatre. Diuen que els veïns van intentar apagar el foc amb llargues files per passar-se l’aigua. Va ser una gran desgracia, tanmateix la reconstrucció es va fer un termini curt, només un any. L’arquitecte encarregat va ser Josep Oriol Mestres, que després de visitar el Covent Garden de Londres i el Teatre Reial de Brussel·les va aportar noves tècniques europees a Barcelona. Va fer servir fonamentalment materials incombustibles com el ferro, fent servir la fusta només en cas necessari. Es va demanar també la col·laboració dels millors pintors realistes del segle XIX per decorar el saló de descans i el sostre.

Posteriorment i coincidint amb el Modernisme es va viure una època d’eufòria econòmica i cultural. L’ostentació de la clientela va motivar que el teatre fos un dels centres d’atenció de l’anarquisme defensor de la propaganda del fet, que veia a la burgesia capitalista com un dels pilars se la societat que s’havia de destruir. Així el 7 de novembre de 1893, en la nit d’inauguració de la temporada, durant la representació de l’òpera Guglielmo Tell, l’anarquista Santiago Salvador va llençar a la platea dues bombes Orsini, de les que va esclatà una i van morir 20 persones.Aquest fet va commocionar la ciutat i el Teatre va trigar en tornar a la normalitat, ja que durant anys no es van utilitzar les butaques que ocupaven les víctimes mortals i va tancar fins l’any 1894. Alhora la bomba del Liceu va potenciar la imatge classicista del Liceu. L’atemptat va provocar que molts anarquistes fossin detinguts i torturats a Montjuïc. Salvador va ser detingut al gener de 1894 a Saragossa, va intentar suïcidar-se i va simular que s’havia convertí, però al comunicar-li la sentència de pena de mort es reafirmà públicament com anarquista, finalment va ser executat.

Salvador Santiago i bomba orsini

Salvador Santiago i bomba orsini

El següent incident ve marcat per un altre incendi el 31 de gener de 1994. Mentre dos operaris treballaven en la reparació del teló d’acer que, en cas d’incendi, havia d’impedir que el foc passés de l’escenari a la sala. Les espurnes del bufador van prendre el cortinatge fix de l’escenari, alguns trossos encesos de roba van caure a terra i tot i que els treballadors es van apressar a apagar-los, les flames ja arribaven al terra. El foc era incontrolable quan van arribar els bombers atès que els treballadors van perdre temps intentant apagar-ho. Les institucions van acordar que el teatre seria reconstruït al mateix lloc i tal o com era però amb les millores necessàries. El nou i millorat teatre va obrir les portes el 7 d’octubre de 1999. El nou teatre combina les parts conservades de l’antic edifici com les façanes, el Saló dels Miralls, el Cercle del Liceu i el Conservatori, amb noves com la sala principal, l’escenari, les oficines, l’espai d’assajos i la nova sala d’espectacles per grups reduïts i altres espais públics.  Vine a la proper sortida del Centre Europeu, on aprendràs els fets històrics catalans més curiosos.

 

Sobre l'autor

Najat Tort
Professora i Guia

Fer un comentari

La seva adreça de correu electrònic no serà publicada.