Els socis del Centre Europeu hem visitat meravellats el barri d’Horta de Barcelona, poc turístic i, en canvi, ple d’història i tradició cultural. Entre carrerons, raconets d’encant, masies preservades per les famílies i altres convertides en centres culturals, escoles o restaurants, descobrim el passat hortenc com a poble, guiats pels professors Oleguer Biete i Núria Morell.

 

Abans d’annexionar-se a la ciutat comtal l’any 1904, Horta era un poble independent on els  habitants subsistien gràcies a la fertilitat de les terres i a l’aigua, font de riquesa. La seva situació geogràfica – la vall d’Horta, envoltada de turons i torrents amb abundant aigua que desembocava a la riera d’Horta –, van convertir el municipi en un nucli agrícola molt important. Al poble, convivien famílies pageses, amb les seves cases, horts i pous, amb famílies adinerades que vivien en colossals masies i vastes extensions de terra.

 

“Tanta roba, tan poc sabó i tan neta que la volen”

La nostra passejada ha començat a la Plaça Eivissa, que va ser plaça del mercat i és ara l’actual nucli del barri d’Horta. Ens deturà l’Ateneu d’Horta, que va obtenir la Medalla d’Honor el 1998 i la Creu de Sant Jordi el 2002, per la seva activitat associativa, cultural i d’excursionisme, així com la seva tasca d’escolarització en una època d’alt nivell d’analfabetisme.

 

No hem trigat a arribar al carrer Aiguafreda. Tranquil i encantador, el formen un conjunt de cases de planta baixa i un pis, que conserven els pous d’aigua, safaretjos i horts. A finals del segle XVIII i principis del XIX, les dones dels obrers propietaris d’aquestes cases van aprofitar el seu safareig per netejar, no només la seva pròpia roba, sinó també la roba de la classe benestant i d’hospitals de Barcelona, per ajudar l’economia familiar. A la ciutat no hi havia prou espai per netejar ni estendre tanta roba, ni disposaven de l’aigua de la Riera d’Horta. Se les coneixia com les bugaderes d’Horta, tot i que no ho eren d’ofici. Recollien la roba els dilluns i la retornaven neta els dissabtes.

 

Masies i tradició hortenca

Hem conegut la masia Ca l’Eudald, que tenia cinc pous i cinc safaretjos. Creuant l’antic pont, sota el qual transcorria la riera, es trobava una altra gran masia, Can Carabassa, que ara és un col·legi, el SAFA d’Horta. Una altra història és la de Can Fargas, d’origen medieval i que s’estenia des d’on és ara el Parc del Guinardó fins a la part alta de l’Hospital de Sant Pau.

 

Ens han guiat fins a l’antiga Plaça Major de Sant Joan d’Horta, avui Plaça Santes Creus. L’antic edifici de l’Ajuntament és ara un centre social municipal. I al bell mig de la plaça, hi resta una rèplica de la font de Canaletes. Va ser un regal de l’Ajuntament de Barcelona durant l’annexió, tot recordant als hortencs que ja pertanyien a la ciutat.

 

Hem alentit la marxa davant d’una de les masies més rellevants, Can Mariner, convertida en Biblioteca Municipal. Des d’aquest punt, s’observa el campanar del carrer Major d’Horta, conegut com “la torre de les noies”. El nom ret homenatge a les noies humils que es van quedar sense el dot de casament de l’Ajuntament, que va gastar els diners en construir dues de les campanes. Així mateix, ens hem creuat amb les quatre torres d’aigua de la mina Can Travi, de mitjans del segle XIX.

 

En un barri d’un teixit associatiu molt gran vinculat al teatre, és obligatori aturar-se davant el Foment Hortenc, entitat de 1917, i els Lluïsos d’Horta, de 1866. Del Foment són indispensables els “Pastorets de Folch i Torres” i l’espectacle “Tomàquet” i cal destacar que va ser destruït pel foc el Nadal de 1946, però reconstruït pels socis el 1948. Va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona el 2006. Els Lluïsos d’Horta va ser destinat, en els seus orígens, al jovent de l’Església, com a Centre Catòlic social, moral i cultural.

 

La passejada ha finalitzat als terrenys de Can Cortada. Allà hem observat una església força monumental, del segle XX, que va substituir una anterior romànica i rural, que quedà petita i allunyada, i que va ser cremada. La masia Can Cortada, per la seva banda, es va edificar on originàriament hi havia una vila romana. El casal fortificat, una zona hortícola important, és ara un restaurant. En aquest punt ens hem acomiadat, al carrer Campoamor i davant la Creu de terme esculpida en pedra, de principis dels anys 50. La creu de terme anterior va ser destruïda durant la Setmana Tràgica.

Pots reviure l’experiència viscuda amb el vídeo d’aquesta sortida del Centre Europeu a YouTube!

Reportatge i video realitzat per Luciana Capano per al Centre Europeu de Barcelona.

Sobre l'autor

Centre Europeu de Barcelona

Viu la Cultura. Activitats i Viatges Culturals per Catalunya, Espanya i Europa.

Fer un comentari

La seva adreça de correu electrònic no serà publicada.