Imagina’t una Barcelona de tardor banyada d’un sol d’estiu. Contemplar la ciutat bulliciosa des del seu mirador més alt i alhora respirant un aire més pur. Explorar racons muntanyosos i de poble, plens d’edificis modernistes aturats en el temps. El Centre Europeu de Barcelona passeja de Vallvidrera al Tibidabo.

Allà hi era, l’estiuet de Sant Martí s’instal·lava el 7 de novembre; mentrestant, el grup conversava animat i enèrgic, equipat amb sabatilles esportives o botes de muntanya. I és que la passejada cultural d’aquell dissabte comportava una caminada lleugera però dinàmica. El ferrocarril ens transportà des de Plaça Catalunya fins al funicular i, d’aquest punt, a Vallvidrera, guiats per les explicacions de les professores Núria i l’Elena.

El funicular de Vallvidrera es va inaugurar el 1906, unint-la amb Sarrià i, així, amb la resta de la ciutat. Tornant la vista enrere, hauríem trigat una hora en realitzar aquest curt i ràpid trajecte. Ambdues guies ens transportaren al passat: ens vam aturar al bell mig de la Plaça Pep Ventura del que va ser poble de Vallvidrera, independent de Barcelona fins el 1890. Avui dia, forma part del districte Sarrià-Sant Gervasi. Ens rodejaven residències privades i l’Estació Superior del funicular, aquesta última obra d’un deixeble de Gaudí, i totes d’estil modernista construïdes a principis del segle XX.

Des de la Dressera de Vallvidrera, vam albirar el que fou encreuament entre Barcelona i el Vallès. Allà hi són dos dels edificis més antics encara conservats: el restaurant Casa de Trampa, antiga fonda que serví de repòs pels viatgers, i un petit supermercat, temps enrere, una masia.

De Vallvidrera al Tibidabo

Antiga Casa Trampa en una foto d’arxiu.

El periodista i escriptor Manuel Vázquez Montalbán deia saludar a tota Barcelona des de Vallvidrera; la ciutat descansava  als seus peus i així, d’una sola vegada quedaven tots satisfets. Ens explicava l’anècdota l’Elena, alhora que pujàvem les escales que ens van portar al carrer dels Algarves, i on està situada la Parròquia de Santa Maria de Vallvidrera, construïda per proporcionar un culte més proper als seus veïns.

La vegetació va començar a guanyar protagonisme. Una curiositat ens va aturar: la residència per a la tercera edat Eldelweiss. Conserva les instal·lacions d’un hotel senyorial de principis de segle, i va ser punt de concentració habitual per l’equip de fútbol del F.C. Barcelona als anys 50.

El paratge natural ens va envair tot just ens vam girar i s’alçà davant nostre el Camí de Vallvidrera al Tibidabo. Esgotats alguns i en demostrada forma física molts altres, vam reposar en un dels turons més alts del Parc de Collserola. A la nostra esquerra, l’emblemàtic Tibidabo, amb el seu parc d’atraccions i el seu Temple Expiatori. A la nostra dreta, una perspectiva impressionant de la Torre Norman Foster, amb els seus 288 metres d’alçada, ubicada al mirador més alt de la ciutat, el Turó de la Vilana. Al grup es respirava admiració. Pins, alzines i arboços ens proporcionaren un pulmó on fugir de la contaminació, que ens va impedir gaudir de les extraordinàries vistes de la ciutat comtal.

La següent parada fou quelcom especial: l’edifici de l’Antiga Biblioteca de Valentí Almirall, que la vídua del teòric del catalanisme polític va construir en honor seu. La seva esplèndida façana ens convida a descobrir al·legories del coneixement i la saviesa.  El grup es va sentir privilegiat quan la propietària ens va obrir les portes i vam poder emmirallar-nos amb la simbologia maçònica que alberga el seu interior. Tot un luxe!

Passejada de Vallvidrera al Tibidabo. Centre Europeu de Barcelona

Entrada a la biblioteca Valentí Almirall.

I arribàrem al cim de la nostra passejada cultural, la muntanya del Tibidabo. La iniciativa del doctor Salvador Andreu, de finals del segle XIX i principis del XX, va ser crear un complex urbanístic residencial d’estil modernista dedicat a la burgesia, un parc d’atraccions com a zona d’oci i la Colònia del Tibidabo, destinada a allotjar els treballadors del parc. Destaquen les atraccions històriques del parc, zona actualment oberta als visitants. En aquest punt finalitzava el nostre recorregut, amb el Temple Expiatori del Sagrat Cor, de l’arquitecte Enric Sagnier, i davant les primeres construccions, l’ermita i el pavelló mudèjar.

Un matí saludable, ple d’història i naturalesa, va acompanyar el Centre Europeu de Barcelona en aquesta ocasió. El grup intercanvià riures, ànims per la caminada, comentaris i saviesa. Olorava a cultura i a un bon ambient d’amistat.

Tibi dabo, – “et donaré” -, és l’expressió que rememora l’Evangeli de Sant Mateu, passatge en que Satanàs ofereix a Jesús, al desert, tot el que veu al seus peus a canvi d’adorar-lo. I així, a la muntanya del Tibidabo, se’ns ofereix Barcelona sencera per adorar-la. I, nosaltres sí, sucumbim a la temptació.

Reportatge de Luciana Capano Feinberg per al Centre Europeu de Barcelona.

Explicacions culturals de les professores del Centre, Núria, i Elena.

Mira el Passejada Cultural de Vallvidrera al Tibidabo cultural del Centre Europeu en aquest enllaç!

 

Sobre l'autor

Centre Europeu de Barcelona

Viu la Cultura. Activitats i Viatges Culturals per Catalunya, Espanya i Europa.

Una Resposta

Fer un comentari

La seva adreça de correu electrònic no serà publicada.